La derrota d'Espanya

"El políticament correcte del catalanisme passa per desitjar la derrota d’Espanya. Allò que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va definir com l’espiral del silenci s’ha traduït en l’emmudiment dels que simpatitzaven amb el joc de l’equip espanyol. Fa quatre anys, a la final de l’Eurocopa, servidora desitjava la victòria de Portugal contra l’avorrida Grècia. No va ser possible. Enguany, en canvi, ha guanyat Espanya, que havent arraconat “la fúria” i “la raza” ha optat per allò que una multinacional va anomenar “jogo bonito”. I ho ha fet sota el comandament de Xavi, Iniesta i Puyol.

Tanmateix, molts, moltes, impregnats pel seu recel de l’espanyol (i practicant el mateix dogmatisme que l’anticalanisme), han preferit la derrota de la selecció espanyola. I han practicat contrasentits tals com animar, impetuosament, la selecció de Rússia, país que esclafa Txetxènia i en què els periodistes poden acabar com Anna Politkóvskaia. De la mateixa manera que menyspreo els hooligans del patrioterisme espanyol com Losantos; de la mateixa manera que denuncio les mentides del Manifiesto;de la mateixa manera que no vaig a Canaletes agitant la rojigualda, i de la mateixa manera que reclamo amb entusiasme el dret a tenir la nostra selecció, enguany m’he alegrat que l’Eurocopa la guanyés l’equip que ha jugat millor i que tenia a les seves files catalans insignes.

Seria saludable que deixéssim de pensar que la derrota de l’altre és la nostra victòria. Seria saludable que arraconéssim els odis. I seria saludable que alguns polítics, en lloc de practicar el populisme fàcil atacant la selecció espanyola, vetllessin perquè els millors professionals dels nostres mitjans públics no hagin de llançar la tovallola."

Mar Jiménez (L'Avui, 01/07/08)

powered by Jordi